La soledad

...."Carencia voluntaria o involuntaria de compañía", aquesta és una de les definicions que ens ofereix el diccionari de la RAE. En aquesta película, Jaime Rosales (gran i sorprenent guanyador dels Goya d'enguany) ens dóna també la seva própia definició. No és una d'aquelles històries amb les que disfrutes especialment, al contrari... poder et fa sentir moments d'angoixa i et recorda que tothom tenim moments de solitud ja siguin voluntaris o no.

És un film sobre la vida corrent, sobre situacions més o menys quotidianes que et poden succeir a tu, bé poder no totes les que es donen (explosió de l'autobús). Potser l'aparició d'aquestes escenes es fa una mica faixuga i no és perquè estiguin mal tractades si no que estan tractades en excés. Cert és que el tractament de la pel.lícula és molt cuidat i el dividir la pantalla en dos ambients et fa determinades escenes molt més amenes del que serien en un principi, però a vegades veure planxar durant més de 20 segons a una persona sense cap altre al.licient es pot fer difícil de digerir. Si fos una sola vegada doncs mira, tira que te va, però aquesta idea es repeteix diverses vegades al llarg de la història i això és el que acaba fent-se pesat.
De totes maneres haig de dir que la pel.lícula hauria de ser de visió obligada, et fa sentir coses i et desperta sesacions que poder tenies oblidades o fins hi tot que no havies pensat perquè es donaven. No és una cinta en la que les sensacions siguin extreme però sí que són constants.
El que sí haig de resaltar per sobre de tot són les interpretacions, m'han encantat totes elles i en especial la mare, que com la majoria es desviu per les seves filles i fa el que sigui possible per elles.
Una gran pel.lícula que vista amb una bona companyia no té res de solitària.