Aparecidos...


...teníem una invitació per veure una preestrena d'una pel.lícula de por argentina i amb actors espanyols. La Sandra em va trucar i em va dir "carinyu tenim entrades per una peli de por!!!", jo tot content li vaig dir que genial, que guai anar a veure una peli de por amb tu!!!!!!. Doncs por em fa pensar en ella (la pel.lícula, és clar)!!!!!!!. Per què hi ha aquest estancament del génere? Ja no es poden fer pel.lícules de por decents?... no vull creure que el génere està perdut. S'han fet coses molt bones en els últims anys com Amanecer de los Muertos, Reflejos, Dead Space, Alta Tensión, Eden Log, Rec, El Orfanato...... i moltes més que ara no recordo.

En aquesta història tenim una família trencada on la mare viatge amb els seus dos fills a Espanya des de l'Argentina després de deixar al pare a Buenos Aires. No expliquen quina és la raó del divorci cosa que s'agraeix ja que això et fa estar una mica descolocat i esperar lo inesperat durant una bona estona. Els fills tornen a Argentina quan són grans per veure per última vegada al seu pare que s'està morint. Han de firmar una papers per desenxufar-lo de les màquines que el mantenen viu. Al fill li agafa una mena de nyonyeria que no s'entén però que és el punt d'inici de la trama i vol fer un viatge per fer com una mena de homenatge al seu pregenitor. La filla, és a dir sa germana, no vol però al final acaba accedint i per fer aquest viatge agafen el cotxe del seu pare. En ell troben un diari i és aquest document i com el troben el que començarà a endinsar-nos en situacions inesperades.



No direm més perquè podríem trencar l'argument a la gent que la vulgui veure. Només puc dir que no és un pel.lícula que valgui els 7 euros de l'entrada, però poder sí que un lloguer al vídeoclub. És una història que al final sap a poc però que durant la trama et fa saltar de la butaca en alguna ocasió. Fantasmes que només ells poden veure, macabres tortures del passat militar argentí, sustos inesperats.... en resum una pel.lícula de sustos i prou.

Paco Cabezas intenta explicar-nos una història entre el terror i la denúncia històrica que no acaba de lligar i molt menys tal i com l'acaba, perquè pel meu gust és una còpia del Sexto Sentido i encara que em diguin que és un homenatge o el que sigui no m'ho crec. Amb això vull dir que la resolució de la pel.lícula és bastant "burda", acabada de qualsevol manera. També haig de dir que el protagonista, Javier Pereira, gaudeix d'una tírria que va en augment a mesura que el visiono en noves pel.lícules. Només m'agrada en "Días Azules", el principi de l'odi va començar amb la visió de "Mi vida en 65", merda de peli i ràbia absoluta cap al xaval.

Per acabar només vull dir que hi ha situacions molt ben portades i hi ha moments de susto, però també hi ha moltes cagades en el guió i en la motivació dels personatges que ara no val la pena dir per no malmetre la pel.lícula.

1 comentari:

Sand ha dit...

Sí, sustos i prou, però quins sustos, eh? Jo no t'havia vist botar tant d'una butaca!! (o si ;p)