Arrugas

Moltes espectatives al regalar-me aquest cómic els reis. I totes elles complertes. Paco Roca ens capbussa en el món de la tercera edat, però de la tercera edat solitària... aquella en la que els teus éssers estimats et venen a veure de tant en tant i cada cop que els veus els anomenes per un nom diferent i les boirines de la memòria els situen en llocs cada cop més estranys. És un cómic que ens intenta transmetre, o almenys això és el que a mi m'ha semblat, l'angoixa dels avis i àvies que pateixen una mena de "destierro" de la societat i família en la que han estat visquent.

Per una banda la societat ja els pot utilitzar, són persones que poden aportar poc i en canvi se'ls ha de donar molt... i ben merescut que ho tenen després d'haver treballat tants anys i haver-se preocupat de nosaltres, ara toca que nosaltres ens preocupem d'ells. Per l'altre costat està la família, que en moltes ocasions no es poden fer càrreg de l'avi i opten per una residència on podran estar per ell les 24 hores del dia.

No vull entrar en un debat en el que tots tindríem coses a dir i probablement cada cas és diferent i especial. En el cas de la història que ens ocupa ens trobem amb l'Emilio que arriba a una residència on el seu fill el porta perquè no el poden cuidar a casa seva. Sembla que aquest cop els fills passin la patata calenta d'una persona amb grans necessitats a un personal professional i amb experiència davant d'aquestes situacions. L'Emilio té alzheimer... aquella maleïda enfermetat que et va separant de la realitat a petits pasos i sense que puguis fer res per impedir-li-ho.

Dins de la residència coneix a una sèrie de personatges, tots ells amb les seves peculiaritats i històries que els fan entrenyables. Emilio comença el seu viatge per la nova vida que l'espera i s'adona de moltes realitats i vol lluitar contra elles i s'enfada perquè veu que moltes seran impossibles de batre. Però no tot són històries tristes, també hi ha petites alegries al compartir amb els seus companys sentiments i records. Moltes d'aquestes situacions que ens desperten una rialla van acompanyades ràpidament d'un vel de pena, ja que a vegades són degudes a aquesta malaltia.

En definitiva, una reflexió sobre el que és ser avi i tenir un pes que es va fent gran i que cada vegada és més difícil de portar, però que gràcies als amics es transforma en un nou viatge del que probablement no tornarem.